La incomunicació actual entre éssers humans en una societat que cada vegada es comunica millor amb les màquines

Va decidir que ja n’hi havia prou per avui, va clicar a guardar, i va tancar l’ordinador. Ja ho tenia encarrilat això!. Del que encara no tenia ni idea era de com l’acabaria, volia trobar un final d’aquells que ningú se l’espera. I també volia pensar en un parell de diàlegs per a incrustar-los pel mig del relat, enginyosos, sobre temes absurds i sense connexió amb el que estava passant en aquell moment a la història. Sempre hi posava alguna conversa lleugera en el moment més intens del relat, li agradava el contrast dels personatges discutint d’un tema banal, mentre en un segon pla (no perceptible pel lector) s’estava resolent el conte. Una resolució que seria revelada posteriorment donant un gir argumental inesperat, tancant el cercle i obtenint la sensació de tres-cents seixanta graus que tant li agradava. (Quan dic tres-cents seixanta graus vull dir tres-cents seixanta graus. No vull dir cent vuitanta graus. Dit.)

Ja tenia els personatges principals definits, n’havia escrit (en un arxiu a part, com fa sempre) el seu passat. Abans de posar-s’hi, havia decidit el tema que volia reflectir: “La incomunicació actual entre éssers humans en una societat que cada vegada es comunica millor amb les màquines”. (En el món de l’art, a l’hora de parlar del significat d’una creació, hi ha dues paraules que sempre han de sortir: societat i incomunicació)

El personatge principal era un executiu, d’aquells d’americana i pantalons blau fort i corbata a ratlles vermelles i blanques, amb màsters a l’estranger i padrins autòctons, que un dia se n’adona que l’estil de vida que porta no l’omple. N’és conscient el dia que es veu jugant al candy crush mentre la seva filla d’onze anys li està explicant, entre llàgrimes, que li ha baixat.
-Cagundéu, per una merda de plàtan no passo de nivell!-.

Encara li faltava acabar amb el nus i pensar el final. I els dos diàlegs. Dubtava si desenvolupar aquest fil argumental i que tota la família marxés a viure a un poble perdut a la muntanya a fer formatges de quilòmetre zero, o fotre una altra volta a la història i que quan semblava que el protagonista s’havia redimit, s’adonés que en el fons era un fill de puta sense remei i que un no podia lluitar contra la seva essència. O potser podien anar igualment al poble de muntanya, i que fos allà on passes la segona part. Com que encara no ho tenia clar, va decidir que ja n’hi havia prou per avui, va clicar a guardar, i va tancar l’ordinador.

Pel matí del dia següent es va llevar tard, i va anar al bar a fotre’s el croissant amb el cafè amb llet i a llegir el diari esportiu (tenia tan poques pàgines que devia ser cap a principis d’agost). Tot i que tenia unes ganes boges d’escriure, no volia posar-s’hi fins ben entrada la tarda, ja que coneixia bé aquell codi mai escrit, segons el qual un escriptor escriptor mai escriu pel matí. (N’hi ha que fins i tot diuen que si a un escriptor escriptor li toca el sol mentre escriu, es converteix en tertulià.)

Com que no té res a fer, decideix trucar al seu editor, que li diu que com és que no està escrivint si ja va tard amb l’entrega. S’inventa qualsevol excusa ja que, com que és escriptor, en té per donar i per vendre.

Quan va arribar la tarda, ja no podia més, i ansiosament, va encendre l’ordinador. Impacient, va haver d’esperar aquells minuts eterns que passen des de que encens un ordinador fins que fa cas a les teves demandes, i finalment va poder repassar el que havia escrit el dia anterior. -Carai, que estrany- va murmurar. Juraria que la corbata era a ratlles vermelles i blanques i no a ratlles verdes i blanques. I diria que ara el blau de l’americana i els pantalons no era tan fort com el que ell havia escrit ahir. El record de l’editor li va fer entendre que millor que comencés a escriure, que es coneixia, i si començava a donar-li voltes al relat, no acabaria mai.

Fa anar a tota la família al poble perdut a la muntanya, i els hi fa fer els formatges. Escriu d’esma, la història ja no el motiva com ahir, però com diuen els escriptors, feina és feina, que s’ha de pagar la hipoteca a final de mes, que el banc no perdona! Ara, tant se li’n fot el que li passi als seus personatges, acabarà el conte com sigui i l’enviarà a l’editor perquè el pugui posar en el recull que està fent per Sant Jordi. (Però si estem a principis d’agost, potser queda massa per Sant Jordi, no?.)

Quan té a tota la família fent formatges, deixa d’escriure. És dimarts i hi ha Champions. Mentre veu el partit, pensa en el protagonista de la seva història. Quina llàstima que ell no pugui veure el partit, al poble no arriba la televisió. Ni internet, que si no la història perd tota la força.

Quan s’hi posa a l’endemà i repassa el que ja té escrit, descobreix més canvis. La família ja no fa formatges, ara fa cervesa casolana. I apareix un nou fill, ara són cinc en total (tres nens i dos adults).

Tot i que, en general, li costa massa cabrejar-se (ja ho ha treballat amb la psicòloga durant anys), això ja s’ha passat de mare! Què s’han cregut aquests personatges! Reprèn l’escriptura encès per l’ànim de revenja. Que li passi això a ell! Un escriptor escriptor!. Mira, què vols que et digui, s’ho han guanyat. La cervesa que els hi sortirà no es podrà beure, de dolenta. La dona demanarà el divorci i s’endurà els nens a Barcelona. I l’ex-executiu acabarà mort de fàstic, en aquell poble de mala mort, tirant-se a la filla del del bar, que encara no sap com, però ja farà que sigui repugnant. I tot això, a mode d’escarni. Per a que quedi clar qui mana aquí d’una puta vegada, collons!.

Es deixarà el desenllaç per l’endemà. I no trucarà a l’editor, ja ho farà quan ho tingui acabat del tot. Al bar, estarà tan cabrejat que tornarà a demanar-se un gin-tònic després d’anys de no fer-ho per prescripció mèdica, i pensarà que, al final, la història no respondrà al tema que inicialment volia reflectir, i que tampoc haurà escrit els seus dos diàlegs característics, però tant li farà. Ara la prioritat serà donar una lliçó al desgraciat de l’ex-executiu i a la seva família.

Com serà d’esperar, el que inicialment serà un gin-tònic, acabarà convertint-se en mitja dotzena. I quan sortirà del bar, el bar serà ara un altre bar, i l’escriptor estarà en un poble de muntanya de mala mort, la seva nova ex-dona haurà marxat a Barcelona amb els tres nens i sabrà que s’haurà de tirar a la filla del del bar, que encara no havia escrit perquè, però sap que serà repulsiva.

Resignat, l’ara ja ex-escriptor, anirà cap a la seva nova casa de muntanya (sense televisió ni internet, que si no la història perdria tota la força) a fer la cervesa casolana que ja sap que no es podrà ni beure, i a esperar que l’executiu es decideixi a escriure el seu nou passat en un arxiu a part. I després vindrà, si déu vol, el seu present i el seu futur.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.