El coixí de terra no vol ser una sabata

El so d’una trucada de telèfon.
Presses.
Un cop de porta fugaç.

I el silenci. Un silenci etern, ja que no hi ha ningú per escoltar-lo.

L’insuportable silenci d’una casa buida.
Un silenci dens pel pes dels records que s’amaguen a cada racó.
Records que van caient constantment, esperant que algú els agafi abans de tocar a terra i desfer-se.

I els bons moments viscuts, exhibint-se pornogràficament a l’espera de que algú els compri, ni que sigui per quatre duros.

Des del cop de porta, no queda res de la vida viscuda allà dins.
Ja no queda res de cap de les vides viscudes.
Ni dels moments de joia al voltant de la taula.
Ni de les visites, els vespres de diumenge, quan van néixer els fills.
Ni de les pel•lícules que veien tots quatre, sota la mateixa manteta, juntets al sofà.
Tampoc queda res d’aquelles abraçades de família, que eren més potents que tots els monstres que et puguis imaginar.

El fugaç cop de porta, genera una corrent amb tot l’aire que s’ha exhalat en aquella casa.
De sobte, es mobilitza l’aire del verge plor dels infants, l’aire suat dels dies de sexe, i l’aire que apagava les espelmes a les festes d’aniversari. I el que entrava per les finestres els matins de dissabte, mentre, tots al llit, intentaven alentir aquell moment que, suposaven, era molt proper a la felicitat.

Doncs, amb el cop de porta, tot aquest aire genera tal corrent, que totes les lletres que formen aquests instants, comencen a volar, perdudes, amb l’ànsia del que sap que no trobarà allò que busca.

Els llits sense fer.
La televisió encesa.
Un tall de rap descongelant-se.
Un diari obert a la taula de la cuina.
Les sabates d’estar per casa, tan velles que fa anys que s’haurien d’haver canviat, a l’entrada del lavabo.
I una llista de la compra a la porta de la nevera, amb un imant que tard o d’hora, el temps farà que es desenganxi, fent caure la llista amb el mateix moviment lent i provocador que una fulla quan es precipita de l’arbre.
I un coixí al terra, al bell mig del menjador.
Un coixí que no sap què ha passat. Ni el sentit que té tot allò.
Ni el sentit de tot el que ha passat fins que ha passat allò que no sap què és.

Un coixí que, per pensar alguna cosa i donar sentit a la infinita i resignada espera, només es permet pensar que no vol ser una sabata.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.