El Club de la Teta

Tenia un micròfon de vint centímetres a un pam de la boca, i una expressió a la cara que demostrava que encara no es podia creure que allò li estès passant a ella.

Ella, la nena de tot excel•lents.
Ella, la delegada de classe a l’EGB.
La del primer deu de la història de l’escola a les matemàtiques de la selectivitat.
La de les Matrícules d’Honor, i la del MBA a ESADE.
La que havia aconseguit, fins ara, tots els objectius que s’havia marcat.
Ella, la que la havia cagada i ben cagada, apuntant-se a aquell maleït “Club de la Teta”.

L’embaràs va anar millor del que s’esperava: només s’havia engreixat cinc quilos, i havia pogut treballar fins a la setmana trenta-nou (superant l’anterior record de l’empresa: les trenta-vuit).

Segurament per això, la depressió post-part encara la va agafar més desprevinguda. I, anímicament pel terra, la llevadora ho va tenir massa fàcil per convèncer-la que s’apuntés al grup de lactància materna de l’ambulatori: un grup amb el terrible nom del “Club de la Teta”. Mirat amb perspectiva, res de bo et pot esperar si t’apuntes a un grup amb aquest nom. Ara ho veia clar.

El grup el formaven tretze dones (catorze amb ella) d’aquelles que viuen la maternitat amb una espiritualitat que ella no veia per enlloc: ni en els punts d’allà baix, ni en les esquerdes dels mugrons, ni en el fet que li haguessin arribat veus que a la feina, la nova (la que ella mateixa havia contractat feia sis mesos) estava aprofitant la seva baixa per fotre-li descaradament la pilota al seu cap (i alguna deia que, al lavabo de la oficina, li fotia alguna cosa més).

I va ser en una sessió del Club, un dia que no tenia ni idea de què dir, que va dir entre plors (per culpa de la depressió post-part, però d’això ella no n’era conscient en aquell moment), que es sentia una fracassada, que la seva vida no tenia sentit, i que sempre havia desitjat ser actriu (tot i que ella sabia que allò de “sempre havia desitjat ser actriu” era una absoluta exageració).

I des del moment que ella va acabar la frase, les altres tretze dones del grup, aquelles tretze dones que eren una barreja entre Mary Poppins i Los Ángeles de Charlie, van marcar-se com a únic objectiu vital que ella deixés la prometedora carrera d’executiva en un gran banc i s’apuntés a l’Institut del Teatre per complir el seu somni de sempre.

I van desplegat tot el ventall de tàctiques sibil•lines i sectàries que havien perfeccionat amb els anys de reunions del “Club de la Teta”. I va caure en menys d’un mes!
Ella! La dels excel•lents, la delegada, la d’ESADE!

Així, hipnotitzada per les males arts del “Club de la Teta”, va ser com va deixar l’empresa (sense demanar ni excedència!), i es va apuntar a estudiar teatre. Des d’aquell dia, a les reunions del “Club de la Teta” ja no es parlava ni de tetes ni de fills, ja que només es comentaven els seus progressos en cant i dansa. Era talment, com si fossin les catorze les que s’haguessin apuntat a fer la carrera d’actriu.

Sense treballar, va poder acabar els estudis tirant d’estalvis, però tal com va aprovar la darrera assignatura, va començar a buscar feina (remunerada) d’actriu. On fos.
I res de res.
Tothom sap que no hi ha papers per a dones de quaranta anys, que o ets més jove (o ho sembles) o més gran. I encara més si ets una debutant.

I el mes passat es van acabar els diners, per això quan una amiga li va dir d’anar a fer doblatge de pel•lícules porno, no s’hi va poder negar.

I així va ser com ella, la delegada de tot excel•lents, i la del MBA de seixanta mil euros, era la que ara tenia un micròfon de vint centímetres a un pam de la boca.
Ella, la que en això del sexe havia mantingut el tios a ratlla.
La de pares (i els quatre avis) catalans.
La que anava a Montserrat una vegada a l’any.
L’executiva d’un gran banc, que un dia, per error va dir allò de “sempre havia desitjat ser actriu”.
Ella, anava a debutar al món de l’espectacle doblant la frase: “relléname todo el pavo”.

I ja veia a les tretze del “Club de Teta” (ella havia deixar d’anar a les reunions pels horaris), el següent dia de sessió en grup, tornant a parlar de tetes i de fills, i gaudint de la victòria amb tretze mitjos somriures.


Il·lustació: Giroillustrator https://www.instagram.com/giroillustrator/

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.