Els dependents de les botigues d’Apple

Al dissenyador dels dependents de les botigues d’Apple se li han acabat les idees.

Està al seu despatx, situat al soterrani més misteriós de tot Cupertino, sol, sense poder compartir la seva angoixa amb ningú. Ni tan sols pot trucar a la seva dona ni als seus fills per comentar la sensació de buit interior que té, ja que ells es pensen que la seva feina és participar en el disseny dels mòbils de la companyia (ho diu ben clar al contracte, només que l’empresa tingui el menor indici que una sola persona s’assabentés de la seva funció, la xifra de vuit zeros que rep cada any se l’haurà de gastar en advocats).

El seu càrrec va ser un dels primers en crear-se a l’empresa, molt abans de començar a dissenyar el primer telèfon, aquell que sortirà als llibres d’història com l’inici d’una nova era.
Els socis fundadors tenien clar que per vendre un producte tan revolucionari com el que volien crear, els hi calia una xarxa de dependents amb unes qualitats radicalment diferents a les dels dependents de sempre.

Per això, els dos socis van començar a fer càstings arreu del món en busca d’aquests dependents del futur.
Que sabessin molts idiomes.
Que fossin simpàtics. No era suficient amb que semblessin simpàtics (com els dependents que anaven trobant), calia que ho fossin.
Amb una imatge de ciutadà del món, que transcendís les fronteres.
Una pell sana i lluminosa.
Joves.
I, com que els dos fundadors sabien prou bé que la perfecció crea rebuig, buscaven que els futurs dependents també tinguessin algun tret que els fes més humans. Unes rastes (curtetes i ben fetes). Ulleres. Un tic nerviós sense importància. Alguna cosa que fes sentir al comprador que estava davant d’un ésser humà i no d’una màquina.

I va ser aquesta darrera reflexió la que els hi va donar la solució.
Abans de començar a dissenyar la primera peça del primer telèfon de la companyia, crearien el seu propi exèrcit de dependents no-humans.
Només els hi calia un dissenyador que fes que ho semblessin.
Ell.
El que ara està sol al soterrani més misteriós de tot Cupertino, amb l’angoixa d’haver-se quedat sense idees per seguir creant més models humans, per cobrir aquelles vísceres plenes de cables i botons.

I, el que més ràbia li fa de tot plegat, és que el món mai sabrà que ell és el responsable que, el millor producte tecnològic de la companyia, no sigui l’últim model del telèfon que ens va canviar per sempre.
El millor producte de la companyia són els dependents, quasi perfectes però que semblen humans.
I això és gràcies a ell.

I ell no sortirà als llibres d’història.
Ningú, mai, sabrà res de la seva feina, perquè la fa la mar de bé.
I això també li crea angoixa.
Perquè és injust.


Il·lustació: Giroillustrator https://www.instagram.com/giroillustrator/

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.