Esperant Sant Jordi

Com cada any, comença a vestir la seva petita parada de Sant Jordi amb la primera claror del dia més lluminós de l’any.

Com cada any, els seus moviments són enèrgics i decidits mentre va omplint la parada de la selecció de llibres que ha agafat de la llibreria que va heretar de son pare. Sempre fa la tria pensant en diferenciar-se de la resta de parades, i oferir la major qualitat possible sense importar-li gens ni mica la recaptació del dia. Canviaria d’ofici abans de veure un llibre d’algun autor mediàtic embrutint la seva senyera!

La gràcia del personatge, però, no és res de tot això. Allò que el fa únic, és una mirada que desprèn tanta timidesa que no sembla la mirada d’algú de la seva edat. És com si tot ell hagués anat creixent, però la mirada fos la mirada d’un nen. La d’un nen tímid que ha de parlar, contínuament, davant de tota la classe.

Com cada any, pensa que aquest any sí que serà prou valent per fer-ho.
I es passa el dia mirant-la.
Es passa el dia gaudint de cada moviment d’ella mentre va venent llibres a la parada del costat de la seva.

Tot va com ha d’anar fins que de sobte, com cada any, quan comença la batalla entre vermells i blaus de la posta de sol, li apareix un no sé què a la panxa que li avança que aquest any tampoc en serà capaç.

Frustrat i decebut amb si mateix -un any més-, mentre recull la parada ja comença a enganyar-se planificant com ho farà l’any que ve per vèncer la timidesa, ni que sigui parcialment, i convidar-la a fer un cafè.
Però la novetat d’aquest any, és una veu interior que li crida, en to burleta, que mai no ho podrà fer!. Que deixi d’enganyar-se d’una puta vegada!. Que cap any serà l’any!. Assumeix-ho, ets un covard de merda!

La veu interior crida tant, que no ha sentit les passes d’ella, també tímides, com s’acostaven. Per sort, pot llegir el moviment dels llavis, aquells llavis que el motiven cada any a posar la parada per Sant Jordi, i que ara li estan dient si ara que ja han recollit les parades, vol anar a fer un cafè.

I els dos tenen la cara més vermella que el cel del capvespre.
I els dos fan molt bona parella, tot i que encara no en són del tot conscients.


Il·lustació: Giroillustrator https://www.instagram.com/giroillustrator/

1 Comment

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.