Vespres

Fotografia: Mayte Vieta    https://maytevieta.com

A mi també em passa.

Sempre és cap al vespre.
Sempre, en un dia que ja has notat que seria difícil de viure des de que, encara al llit, l’has tastat amb el peu igual que fas amb l’aigua de la piscina per decidir si t’hi llences o no.

Però amb el dia no tens opció, t’has de llevar i t’has de llençar com si res, i has de fingir tot el dia que aquell és un dia com els altres.

Fingeixes tot el dia fins que arriba el vespre, quan, de sobte, et trobes davant d’un precipici existencial, i notes l’atracció amb que intenta seduir-te el no-res. I no t’atreveixes a mirar avall, només pots mirar enrere no fos cas que vinguessin les ombres que no saps si tindries forces d’esquivar.

Hi ha vespres que tens la sensació que si duressin un instant més, la mínima fracció d’un instant més, les ombres adquiririen la capacitat de parar el temps i fer-los durar per sempre.

Però, com tot, el vespre passa, i ens fa més savis, i entenem que viure també és transitar per aquests dies.
Això sí, de puntetes.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.