Poemes curts i altres reflexions

Donem-nos la mà
I comencen a córrer.
Ben lluny.
Com si no fugíssim
i algú ens estigués esperant.

Ploro
llàgrimes
que busquen
el teu record.

El destí
m’odia
perquè et vaig trobar.

M’agrada
que els meus poemes explorin altres galàxies.
Soc un antisistema
solar.

Sístole.
Diàstole.
Tu.
Sístole.
Diàstole.

Vam saltar
al buit.
I el vam omplir
per sempre.

Fujo del temps
que no sigui ara,
de l’espai
que no sigui aquí,
i de l’abisme
que no sigui amb tu.

Agafarem les pors
i en farem poemes.

Salto
no per intentar tocar el cel,
sinó per la sensació
de tornar a tocar terra.

La vida s’assembla a un videojoc,
hi ha un monstre al final de cada etapa
que hasde matar per seguir creixent.

Cada dia
imagino
que ens trobem
per primera vegada.
I així,
cada dia,
sóc feliç
aquesta estona.

Un dia, de sobte,
te n’adones que
la vida és molt fàcil
si només fas cas al desig.
I aquell dia
tens la sensació
que has après a volar.

Que la teva vida
s’assembli més a l’armari dels tàpers
que al calaix dels coberts.

El temps cau
i em prem
aquest nus que tinc a la panxa
per recordar-me
que encara estic viu.

Aquell capvespre
era tan fràgil,
que el vam trencar
de tant mirar-lo.

Per passar
de viure a riure
has de començar
vibrant.

Quan estic
amb els meus amics
em pixo de viure.

Faig versos dolents
però els llegeixes tu.

-T’he estat buscant tota una vida- va dir ell després de fer-se el primer petó.
-Doncs ara ja m’has trobat- va contestar ella.
-Si, però després de tant temps esperant, m’hauràs d’ensenyar a estimar-te.
Després d’un llarg silenci ple de sinceritat i timidesa, ella, mirant a terra, li xiuxiueja: -Tranquil, no tinguis por, ningú m’ha estimat mai com ho has fet tu, només amb un petó.

-Què és allò que t’agrada més de l’univers?
-Que comença en un, però acaba en vers.

Ets
el caos
que m’organitza.

Abraça’m
fins que les papallones
sentin un no-sé-què a la panxa.

Sóc un nàufrag
que escriu poemes dins d’ampolles
per trobar-los
quan em torni a perdre.

Que la vida
et mati a petons.

Ningú m’entén
com m’entenen
els llibres.

A vegades, de sobte, apareix l’abisme a mig metre meu, a una passa. I noto que dintre meu hi ha un ens destructiu que se sent seduït per la força alliberadora del buit. Dintre meu, hi ha alguna fosca pulsió que se sent atreta pels cants de sirena que vénen del fons del no-res. I massa sovint he de lluitar contra aquest impuls, i et puc assegurar que és esgotador. A tu no t’ha passat mai?
-No.
-Doncs, no dubtis que l’abisme existeix. I pensa que sovint és tan subtil, que hi ha gent que hi cau i ni se’n entera.

L’art de viure és l’art de buidar,
de buidar-se.
No cal omplir res.
Tot allò important està ple
i seguirà ple per sempre.

Poemes
que curen
ferides
que ferien.

La va despertar l’abisme del llit mig buit.
Es va aixecar i el va trobar a l’habitació dels nens, mirant -amb els ulls plens de llàgrimes- com dormien tendrament.
-Tens por a morir?- va preguntar-li ella, abraçant-lo per l’esquena.
-No, tinc por a viure sense vosaltres.

Ni pensant
existeixo
si no penso
en un vers.

Una aspiradora gegant
xucla el temps
i l’escup ben lluny
allà on ara només hi ha buit,
però on d’aquí poc
descobrirem aigua.

Algun dia
un petó volat
es convertirà en la tempesta
que canviarà el món.

Vivim en una societat amb tan poca tolerància a la frustració, que LOSER s’han convertit gairebé en un insult.
És just al contrari: el LOSER que tolera la derrota i sap mantenir la calma emocional, és l’HEROI de la nostra societat.

Pata.
Peta.
Pita.
Pota.
Poeta.

M’encanta
fer burilles amb les rimes
i menjar-me el mots.

Els poemes
tenen més emoticones
que el WhatsApp.

Deixen els nens a dormir a casa dels avis per anar a sopar al japonès de moda de la ciutat de moda.
En un d’aquells silencis incòmodes que es generen quan tens les oïdes acostumades al brogit dels fills, ella li pregunta:
-Ets feliç?
Ell suca el maki a la salsa de soja, se’l posa a la boca i el mastega lentament (per fer temps).
-Collons, vas forta, eh!. Què vols que et digui, no crec que aquesta pregunta es pugui respondre sincerament des del moment present- respon ell.
Maki, soja, torna a mastegar lentament.
-Però ara sí que sé que abans no era feliç, i que t’hauria dit que sí.

Una tarda, estirat sobre l’herba humida, vaig preguntar-li al capvespre:
– “Per què exhibeixes, cada tarda, tots aquests colors?”.
I el capvespre em va respondre:
– “Per mostrar-te totes les emocions que hauries pogut sentir avui, i que fins ara no has sabut veure”.

Que només els vots
ens tapin les urnes.

Va omplir l’abisme
d’emocions,
i l’abisme va fugir
esporuguit.

Els que tenim la sensació que la literatura ens ha salvat la vida (i moltes vegades), gaudim més el dia de Sant Jordi que el dia del nostre aniversari.

Nena
estic boig com tu.

Agafo l’instant,
hi poso a sobre paper carbó
i el calco.
El plego
fins que em cap a la butxaca.
I ja puc seguir vivint
si noto
aquest pes
a la butxaca.

Vigila per Sant Jordi
que no et venguin llibre
per llebre.

Era tan covard
que només buscava la perfecció.

L’objectiu no és l’eternitat.
Prefereixo la fugacitat d’una llàgrima
vessada en el moment precís.

La princesa
li va dir al príncep
que ella volia llibre.

-On t’havies amagat? Porto tota la vida esperant-te.
-Ho sento, sé que he trigat massa, però només volia assegurar-me que moríem junts.

Som
la llum que apareix
quan aconseguim foradar l’ego.

L’univers,
gelós,
m’odia.

Vaig construir-me
un castell de llibres
i de tant en tant,
utilitzo els canons
per disparar poemes.

La vida,
minúscula,
es converteix
en Majúscula
només si llegeixes

La vida
sense llibres
seria una mala novel·la.

Només volíem ser independents,
i ens heu obligat a ser lliures.

Un diumenge per la tarda de pluja,
hauria de comptar per dos diumenges per la tarda.

Morir
sense haver intentat
això que et ronda pel cap,
ha de ser terrible.

Van prohibir els poemes
i em vaig fer poeta.

El cor, creatiu i harmoniós, batega amb la presència del que sap que és ell qui marca el ritme intern de l’organisme.
El cervell, gelós, intenta generar un run-run improductiu amb la intenció que algú, distret, l’escolti i es quedi atrapat per la seva vacuïtat.

L’Efecte Papereta: el vent que genera una papereta introduint-se a una urna, pot generar una tempesta democràtica que es manifesti al cap d’uns anys.

Sense temps.
Sense espai.
Res és relatiu.
Si no hi ets.

Un llibre.
Un cafè.
Un llit.
Tu, al costat.
Amb el teu llibre i el teu cafè.
El món a fora,
s’haurà d’ordenar tot sol.

Cada dia que passa
tinc més pardals al cap,
més papallones a la panxa
i menys cadenes a les cames.

La poesia
és el capvespre
en paraules.

L’univers, immens,
rep les ones de la conversa de l’astronauta amb la seva família
i plora.

Volíem ser flors
i ens heu fet
primavera.

El violent
interpreta l’actitud pacífica
com una provocació.

Vull
llegir-te
en Braille.

Aquesta nit, més que mai,
necessito fer-ho
com si fos l’última vegada,
com si no tinguéssim alè,
com si ens juguéssim la llibertat
a cada impuls,
com si l’atzar decidís per nosaltres,
com si els veïns no es queixessin mai.
Com si amb cada contracció
poguéssim canviar el món.

Poemes
que curen més
que una dosi
de Dalsy.

L’espai que hi ha
entre els punts suspensius,
això és la vida.

Durant mitja vida he sentit que la meva generació passava de tot, que no s’implicava en la política i que bla, bla, bla, bla.
Doncs a tots aquells avui els hi dic que em sento molt aprop dels polítics exiliats, que comparteixo el dolor dels polítics presos, i que sempre estaré agraït a aquells polítics que m’han ensenyat el poder de la desobediència civil davant les injustícies.
I que potser, de moment, la nostra victòria és aquesta.

Que tots els poetes
escriguin poemes
que parin el temps.

Dia Mundial de la
PoeSiiiiiiiSiiiiiiiSiiiiiiiiiAhhhhhh

La vida no és curta
només té forma de poema.

Gràcies a les emocions,
coneixem el tacte
de tot allò que no es pot tocar.

Gràcies a l’art
la vida
es converteix
en diva.

Amb el cor t’equivoques més,
però t’equivoques millor.

Falla’m
com si fos la primera vegada.

Cada diumenge per la tarda,
la vida
dubta.

Algun dia
l’univers pararà de girar,
i el vent
caurà.

Volia canviar
el món.
Ara em conformo
amb que el món
no em canvi a mi.

Vull ser lliure
com la pàgina
abans del poema

L’únic racó de l’univers
que m’interessa,
és el vers
en autoexpansió.

Acabat el carnestoltes
ja podem tornar a posar-nos
la disfressa de persones felices.

Som tan pacífics
que fem por.

L’univers ens mira
i ens veu tan petits
i ell és tan gran,
que no entén
que en tinguem prou
abraçant-nos.

Diuen que la llei
està per sobre de la Democràcia,
perquè la llei la controlen els rics
i la Democràcia no.

La poesia
és l’espai que hi ha
entre realitat
i tu.

Els divendres
fan olor
de temps.

De les llàgrimes d’avui
en farem un record
que serà la vostra vergonya
davant la història.
Volien matar la cultura.
Vàrem haver de treure les metralletres
i disparar poemes a discreció.

T’estimo
com el diumenge
a la lentitud.

Necessito paraules
que omplin
aquest buit
que li diuen temps.

L’art
bloqueja
el dolor de viure.

  • Sant Valentí,
  • valentes i
  • valents.

Fer-se gran
és trobar més sentit
a la poesia
i menys sentit
al món.

Quan els pisos
cobren més que les persones
la humanitat està en crisi.

M’ofegaria
sense llibres.

Just l’instant previ
a que el moviment s’aturés per sempre,
el poeta va col·locar la paraula exacta
i va omplir el forat que l’univers necessitava
per donar-se impuls
i seguir girant eternament.

Viure és fàcil.
No morir cada dia
costa més.

Perdona’m
per estimar l’abisme
tant com t’estimo a tu.

Viure és aprendre
que pots pintar
sortint-te de la ratlla
i no passa res.

Doneu-me un punt
i seguit
i mouré el món.

Començaré a morir
el dia
que en tingui prou
vivint.

Que el somriure que més vegis
no sigui el de les emoticones.

T’estimo
com l’univers al caos.

T’estimo
com si
m’estimessis.

Just abans de morir, el poeta va agafar un paper i un llapis per escriure les darreres paraules.
Quan el seu cos va perdre per sempre més el to muscular, el full va caure a terra amb la part escrita a dalt, i tothom va poder llegir perfectament l’últim missatge del poeta.
“La torrada,
la matèria,
sempre cau del revés.
Però la poesia,
com la vida,
com la fulla,
només cau
per ensenyar-nos
a caure bé”.

-Abans de conèixer-te ningú m’escrivia coses boniques.

-Jo, abans de conèixer-te, no sabia escriure coses boniques.

Et regalo
la vida
i en fem
un poema.

Llibres
fets de paraules
que orbiten
al voltant meu
i em donen sentit.

Amb les emocions
intento fer el mateix que amb la vitroceràmica.
Quasi sempre posar-les al 7 és la millor opció.

No et dius Alícia
i el país de les meravelles
ets tu.

Vull
desfer l’amor
amb tu.

Que
de matinada
només truquin
les ganes de fer petons.

M’amagaré
un poema entre els dits
per obrir les manilles
quan em detinguin a mi.

Ens vàrem conèixer
vagant perduts per la pàgina d’un llibre,
i vas agafar aquells punts suspensius
i em vas ensenyar a fer malabars.

Som
una eina de l’univers
per expandir el seu caos.

Que estigui de moda
no estar de moda.

Queia al buit
i em vaig construir
un matalàs de poemes.

No sé
si viure
o plorar.

Cossos
on el temps rebota
fins que els esquerda
i guanya.

Caure
amb tu
s’assembla a no caure.

L’art
és la millor drecera
que he trobat
cap a la veritat.

Soc
l’excusa
que té l’univers
per crear-te.

Que la mort
t’enxampi vivint.

Confiem massa
en els antibiòtics
i poc
en els poemes.

Ploro
la vida
que no podré
plorar.

Farem l’amor
com si fóssim
la guerra.

Que la vida
és una
i el poema
és curt.

Visc al límit
d’un poema
que es precipita
dins meu.

La nit de Reis
és un poema
que et mira
fixament als ulls.

L’any té 364 nits.
La nit de Reis
és una altra cosa,
és molt més important
que una nit.

Si no saps
desembolicar els regals que et fa,
la vida
t’acabarà portant carbó.

Conec gent
amb tan poca tendresa
que els Reis
només els hi porten regals.

Un dia ets jove, i a l’altre et comences a menjar la fruita confitada del Tortell de Reis.
Mentre tothom celebrava l’entrada del nou any amb la boca plena i les copes alçades, ell va ser capaç de fer aquella rialla que només sap fer la gent que està en pau amb el món i amb si mateix.
Tot seguit, va tancar el ulls per fugir del soroll i amagar-se a la seva cova interior.
I va dedicar-li aquella rialla a l’any que acabava de passar.
Li va dedicar la rialla, aquella rialla que només sap fer la gent que està en pau amb el món i amb si mateix, només per agrair-li els 365 dies de vida que li havia deixat viure.

El tió
abans de marxar
m’ha dit que us digui
que si pogués
regalaria rialles.

Que aquest Nadal,
tot el que demanis
càpiga dins d’una abraçada.

M’agrada
quan rimem
en la mateixa direcció.

Somnio
que el somni s’acaba
i apareixes tu.

La vida
és una nit,
un llibre,
una llum,
un llit.
I tu.

-Què és per tu la vida?
-Per mi, és allò que va començar quan et vaig conèixer.

Sota la pell
guardo els records
que em creen.

Viure sense llibres
seria com
cardar sense crits.

-Fa dies que no escrius?
-Fa dies que el món no es deixa escriure.

Vull
morir
com
el
poema.

El metge cura,
el poeta cus.

Sense l’art
només seríem
carn.

Visc a la lluna.
Soc antisistema
solar.

La vida
se m’escola entre els dits
com aigua fugissera,
però em queda el record
del pessic
d’aquella gota juganera.

Som una novel·la,
i el present
és el punt de llibre.

Per molt que plogui
mai plourà
com el dia
que vaig aprendre
a plorar.

Com que no sé viure,
escric.

Tot era fosc
i vas ser
llum.

Els robots s’assemblen
cada dia més als humans,
i els humans ens assemblem
cada dia més als robots.

El meu cor
canta més fort
que el cervell.

La vida
és més maca
en vers.

Aquest mes
m’he engreixat
7 llibres.

Camino per la vida
deixant que la vida
camini per mi.

Que manin més
els cors
que els bancs.

M’abraces
i el temps,
gelós,
passa més ràpid.

Tot va tan ràpid,
que cal pensar tan lent.

Som
un orgasme del temps
enmig de l’univers.

La vida
és la festa sorpresa
que t’organitza el destí.

Viure no és fàcil.
Ser lliure és difícil.
Morir sense ser lliure és no haver viscut.

Saps que la vida
no pesa
quan et sorprens
volant.

La vida
serveix
per aprendre
a morir.

Morim
quan no ens queden
més poemes.

La mort
no té por a morir.

Si només
tingués una vida,
la viuria
com si fos
única.

Som
gotes de pluja
que acariciem
el temps.

La pluja
esborra les petjades
però neteja el record,
i em permet
tornar a intentar
ser més ésser
i ser més humà.

Vaig a fullar-me
un llibre.

M’abraço
a un llibre,
i tot torna
a començar.

Implosiono.
La meva massa es concentra
fins a fer-se d’una densitat insuportable.
Caic cap a dins.
La realitat m’oprimeix.
El temps
juga a ping-pong amb el dolor.
L’espai
em tapa el nas.
Deu ser dilluns.

-Què és per tu l’amor?
-Fugir junts.

Sort dels llibres,
que fan olor
a terra mullada.

Hi ha trossos de vida
amagats,
esperant que algú
els llegeixi.

Em vaig jugar
la vida
a cara o creu,
i vas sortir tu.

-Què és per tu la mort?
-Ui, això depèn de com hagis viscut la vida.

La poesia neix
de la part de la realitat
que no respecta
la llei de la gravetat.

L’art
m’omple el buit
que genera el temps
quan fuig de mi.

-Quin és per tu el sentit de la vida?
-Des de que et conec, el tacte.

Morir deu ser
com viure
sense cafè ni poesia.

Vull volar com la música,
viure en colors estridents,
fer riure al nas del pallasso,
morir
infectat per un vers.

Vull ser lliure
com el temps
quan s’atura
i esdevé poema.

Plou.
Plou molt.
Però fa temps
que només plou a fora.

La realitat
llegeix poemes
per aprendre
a esborrar els seus límits.

M’arrenco
tires de pell
i en faig poemes.

Moriré
pensant
que hauria pogut morir
sense trobar-te.

L’espai també és relatiu.
El meu món
cap enmig d’una abraçada.

L’assassí en sèrie està fart de que no l’enxanpin. I això que, al darrer crim, va deixar empremtes per tot arreu, i els hi va tirar el DNI a la paperera més propera.
Així que decideix que la següent víctima serà el Cap de Policia de zona, a veure si amb el substitut té més sort i el detenen d’una vegada.

-Ets feliç?
-No. Només ric de tant en tant.

Sense tu
només sóc jo.

-Vius de la poesia?
-No. Visc gràcies a la poesia.

Quan em mori,
vull que agafeu
els meus poemes,
els cremeu
i en llanceu les cendres
al mar.
Amb el meu cos
feu el que us roti.

-Tu creus que va ser amor a primera vista?
-No. Crec que fins que no et vaig veure, no sabia mirar.

T’oblido
per tornar a trobar-te
per primera vegada.

-Vols que, abans de marxar, ens fem una fotografia?
-No. Prefereixo tenir l’opció d’oblidar tanta felicitat.

M’agafo
a la rima d’un poema
que encara no he escrit,
per no començar a morir
una mica
cada dia.

Respiro bojament,
amb ànsia,
com si fos l’últim aire
que el món
em permet tastar.

Érem dos paral·leles
i l’infinit ens va trobar.

Que tots els llençols
es tornin vermells,
de vergonya.

L’horitzó
fart de la seva perfecta
línia recta,
mira la dansa caòtica
que ballen les ones,
i somnia.

-Hem de parlar- va dir ell.
-No cal- va dir ella.

Les bombes
que no maten
es diuen poemes.

-Creus que hi ha vida a algun altre lloc de l’univers?
-Ni idea. Només sé que el buit que tinc a la panxa, intenta que em senti sol aquí i a tot l’univers.

Si he de morir
que sigui farcit
de poemes.

Una caca
m’ha dit papa.
Un pet
creu que es el meu nét.
Un pipí
vol ser el meu fill.
Un rot
m’ha declarat l’amor.
Però un cul
t’ha escollit a tu.

-Què vols ser quan siguis gran?
-Vull seguir buscant el poema que canviï el món d’una vegada.

M’agafo a un poema
quan no tinc la teva mà,
per viure.

-Quants segons hi ha en una fotografia?
-No ho sé. I quantes fotografies hi ha en un segon?

-Per què llances avions de paper al mar?
-Li envio poemes a l’horitzó.

Aquesta nit
he anat al llit dels meus fills
i els he robat
un tros de mal de panxa,
que avui
convertiré en poema.

He tastat la llibertat
i té gust de poble.

La llibertat és
equivocar-te de camí
i seguir caminant,
xiulant,
fins la següent bifurcació

Que totes les manifestacions
siguin d’amor.

-Què recordes del dia que ens vàrem conèixer?
-La tristesa del dia abans.

Sota l’arbre de la vida
em va caure
un poema al cap,
i vaig descobrir
la llei de la brevetat.

Em vaig jugar
la vida
a cara o vers.

-Per què corres tant? D’on fuges?
-No fujo d’enlloc. Corro per què tinc molt clar on vull anar.

Despulla’m
el versos
que no necessito
si tu hi ets.

Diga’m bona nit,
si us plau,
com si jo fos la lluna
i tu,
fossis tu.

La vida
és l’estoneta
que el temps
ens treu a ballar.

L’univers, immens
però amb la sensació
que allò que s’expandeix
és la seva sensació de buit interior,
no sap
que té ganes de plorar.
I no pot
ni podrà plorar
mai.

L’oblit
és un petó d’agost
abandonat
sota la sorra.

No em curis
les ferides,
que no sabria
escriure poemes.

El dia és trist
si plou
i em mullo sol.

-Com puc estar segur que ets real?
-Això no t’hauria de preocupar. La realitat és massa poc per nosaltres.

-Perquè escrius?
-Per què no sé volar.

Va saltar a l’abisme.
I la condemna
a una caiguda eterna,
va ser el millor final
que mai hauria imaginat.

Bufa fort,
que jo
seré l’aire.

-Perquè mires cada dia l’horitzó a la mateixa hora?
-Per què així, el dia que no el miri, algú em trobi a faltar.

Que la teva vida
passi però pesi,
falli però balli
i mori però miri.

-Què t’emportaries a una illa deserta?
-Res. Jo sóc l’illa deserta.

Un llibre equilibra la taula.
Molts llibres equilibren la vida.

M’he comprat
una impressora 3D
per imprimir moments.

El món és una merda.
Però ens vam trobar.

Visc
la vida
de vers
en vers

-Vens al llit?
-No. Vinc a tu.

No sé escriure
però escric.
No sé viure
però escric.

-Et fa por la mort?
-No. Em fa por morir-me sense haver-te escrit l’últim vers.

-Perquè mai duus rellotge?
-Per no emmanillar-me al temps.

Les nits d’agost
no són nits.

-Per què creus que la gent es fa tantes selfies?
-Perquè tenen por a mirar més enllà del mòbil

-M’agraden els teus ulls.
-Perquè, quan tu els veus, sempre t’estan mirant a tu.

-M’inspires.
-T’expiro.

Mira’m als ulls
però toca’m el cul.

-M’agrada com escrius.
-A mi, m’agrada com vius.

Les onades
són la sístole i la diàstole
de l’univers.

Em sua
un poema
que taca el terra,
i hi escriu un bassal
que em recorda a tu

Fa dies que miro l’horitzó, i el veig trist.
Així que aquesta nit, enmig de tanta calor, li he escrit una carta, l’he posada dins d’una ampolla del teu perfum, i l’he entregada a la millor onada que he vist aquest matí.
Ara, m’acaba de contestar.
L’horitzó m’ha dit que està trist perquè ningú el pot abraçar.
M’ha dit que aquesta nit, a les dotze en punt, es plegarà cap a la platja perquè l’abraci.
I també m’ha dit, que porti molt amics.
Esteu convidats.

M’escric
amb les paraules
que ahir
no vaig saber dir.

-Tu també sents aquest buit enmig de la panxa?
-Sí. I quan m’abraces, me l’omples.

L’estiu
té el ritme gruixut
d’un bon llibre.

-Perquè plores veient l’eclipsi de lluna?
-Penso en el sol que, ara mateix, no veu a la lluna. I deu pensar que ha marxat.

-Quan vas començar a escriure?
-El dia abans de trobar-te.

A Mart hi ha aigua salada.
A la Terra hi ha humans
que moren al mar.

Visc
per poder
morir
amb tu.

Somnio
que el món
deixa de ser
un malson.

L’estiu va lent
com la carícia,
com el vent
quan movia aquell arbre
sota el que ens vam fer grans.

La vida no va
de jove a vell.
La vida va
de fora a dins.

Avui he vist
una papallona
que vola
com tu.

Et regalo
la vida
si l’emboliques tu.

Som lliures
allà on ens volen lliures.

L’espai sideral
m’ha dit
que li escrigui,
que el silenci
se li fa molt pesat.

Viscal límit
del teu cos.

Escriure
és la millor manera de viure
que he trobat.

-M’agrada com em mires.
-Doncs a mi m’agrada mirar-te, i sentir allò que només sento quan et miro.

Ets
la meva
primera
poesia.

Mal
versem
el temps,
entre poema
i poema.

Veig molts poetes
i poca poesia.

L’abisme m’atrau,
el buit em sedueix,
el no-res em xiuxiueja.
Encara no saben
que ens hem trobat.

Sóc
un rot
amb tos,
tot mocs,
poc cos
i molt foc.

Des de que la ignoro,
la realitat no para de fer-me cas.

Abracem-nos,
a veure si aquesta calor
ens fon.

Si l’univers
no tingués matèria,
ens hauríem trobat
donant forma al buit,
enmig del no-res.

A la vida,
li fa por
que em mori.

Vull escriure
un vers
que s’assembli
a tu.

Tinc un mitjó
foradat,
desaparellat,
vell,
ronyós,
descosit,
descolorit,
passat de moda i
isolat
al fons del calaix.
I m’agrada.

Faré una festa
i de la pinyata
en cauran poemes.

La gent mira sèries.
Jo et miro a tu.

Vaig aprendre a viure
just l’instant previ
a que la vida
m’aprengués a viure a mi.

Cada dia,
imagino
que ens trobem
per primera vegada.

I així,
cada dia,
sóc feliç
aquesta estona.

Dormiu ben tranquils
que, des de que els vaig guanyar,
els monstres ja no apareixen
perquè són ells
els que somnien en mi.

Soc metge
de versos
ferits.

Escric
per fer-te pessigolles
allà on l’ànima
es fon amb l’univers.

Van quedar per fer un cafè
i el cafè els va fer a ells.

L’home que treballa fent de gat,
està trist
perquè no té cançó.

A vegades
al capvespre,
quan el cel es trenca en colors,
m’entrebanco amb un record
i, durant una estona,
desapareixo
tot caient cap endins.

Des de que escric
la realitat és de plastilina.

L’home que treballa al peatge, la veu passar cada dia laborable a la mateixa hora.
I cada dia, li deixa un post-it amb un poema enganxat a la barrera.
I cada dia, mentre fantasieja que ella baixarà el cotxe i agafarà el post-it, no veu com ella li escriu el telèfon al paper del rebut, i el posa, suaument, al calaixet per on surt el canvi quan pagues amb monedes.

M’escric
versos d’amor,
per si te’n vas.

Les seves boques sembla que s’acostin poc a poc, però la lentitud només és una il·lusió òptica.
La realitat és que, en aquest moment haurien d’estar a anys llum de distancia, però han aprofitat l’única nit que l’atzar els ha situat a prop, per fer-se aquest petó que sembla lent, però que només ve de lluny.
I quan els llavis es toquen, un llamp parteix la realitat en dos. És la manera que té el destí de maleir els dos amants que han gosat desobeir-lo.

Caic.
M’aixeco.
Em deixo trossos de pell
enganxats a terra,
que seran eterns testimonis del meu fracàs.
M’he fet més petit.
La carn nua em cou.
No he après res,
però ploro a gust.

-Com em vas trobar?
-Perdent-me.

Escric
per omplir de lletres
els buits
que fraccionen la realitat.

-Com saps que m’estimes?
-Ho sé, perquè m’atraus més que l’abisme.

Cada nit,
sortia a la mateixa hora a mirar la lluna.
Cada nit a la mateixa hora exacte
contemplava la lluna durant cinc minuts.
Ho feia així
perquè el dia que morís,
algú el trobés a faltar.

La vida
és un vidre
que no es trenca,
es va aprimant
fins desaparèixer.

Tenia por
fins que vaig aprendre a jugar amb les lletres.
Vaig canviar la R per la M,
i de la por
en vaig fer un poema.

-Algun dia, no hi serem ni tu ni jo, i la terra seguirà girant, com si res.
-També girava, com si res, abans de que hi fóssim tu i jo. Però amb aquell petó, en aquell bar del casc antic, vàrem aconseguir que la terra parés de girar una mil·lèsima fracció de temps. I aquell instant, ens correspondrà per sempre més.

L’univers,
gelós,
s’expandeix
per intentar separar-nos.

Nena,
estic boig com tu.

Avui
vull
que mai sigui demà.

-Quan vas saber que m’estimaves?
-Quan, de sobte, vaig començar a entendre els poemes.

La vida és dèbil
si no hi ets.

-Hauries d’escriure un llibre.
-No. Si escric un llibre, s’acabarà la il·lusió d’escriure el meu primer llibre. I prefereixo aquesta sensació al llibre.

Viure fa mal.
No viure
mata.

La vida
és una pel·lícula
amb inici feliç.

Les paraules
se les endú el vent.
Els poemes,
floten.

Hi ha molts universos,
i en tots ells
ens hem trobat.

Som un cub de Rubik
buscant les mans
que el moguin cap al caos.

Morint deliciosament
vaig aprendre a viure.

L’univers m’ha dit
que vol deixar d’expandir-se,
perquè no pot abraçar a ningú.

-Què vols ser quan siguis gran?
-L’instant que separa la prosa del vers.

Aquí va la meva recomanació per Sant Jordi:
Llegir.

Hi ha cafè
després de la mort?

Ni pensant
existeixo,
si no penso en tu.

-Hola SIRI.
-Hola. En què et puc ajudar?
-Posa un vals, i ballem-lo tots dos, si us plau. I no facis més preguntes, o no podré aguantar tanta solitud.

Que la teva vida
tingui molts quilòmetres
de carril vici.

T’estimo
com el llamp
estima l’univers.

Aquesta vida
la recordaré
tota la vida.

Una pila de llibres
no llegits,
aquella nit
no escrita per no fer-te mal,
la meva vida
que ja no és ni la teva vida.
Aquest vers
que ni rima ni fa gràcia,
ni és un vers.

Després de tastar la llibertat,
la vida ja no és suficient.

-Què fas aquí asseguda mirant el cel? És tard i fa fred.
-Ho sé, però la lluna m’ha preguntat què se sent quan ets lliure per moure’t cap on vulguis.
-I tu, què li has contestat?
-Que ens queda poc per saber-ho.

Violents,
els versos
quan sagnen.

Confonen violents amb valents.

Escopim records.
Respirem memòria.
Ignorem el temps.
Eternitzem-nos.

Escriure
és l’excusa
dels que no sabem viure.

Que la teva vida,
quan caigui,
no faci soroll a buit.

-Per què no portes rellotge?
-Perquè jo, el temps, el compto en poemes.

Moc un dit.
Trec un moc.
Dic que sí,
si véns amb mi.

Respiro
i escolto el soroll de l’alè
obrint-se pas pel món.
I veig com, poc a poc,
es va quedant sense aire
fins que s’ofega.

Veig flors
però no veig primavera enlloc.

No som violents,
som valents.

-Per què mires a l’abisme?
-És ell, que porta tota una vida mirant-me.

Aquesta nit, més que mai,
necessito fer-ho
com si fos l’última vegada,
com si no tinguéssim alè,
com si ens juguéssim la llibertat
a cada impuls,
com si l’atzar decidís per nosaltres,
com si els veïns no es queixessin mai.
Com si amb cada contracció
poguéssim canviar el món.

Expiro.
L’alè xoca amb el món,
i deixo que el món em respiri.

-Pare, quan vam aconseguir ser lliures?
-Quan vàrem entendre que no ser lliures no era una opció.

Plou tan trist aquesta nit,
però no és la pluja
i no és aquesta nit.

Poesia’m.

Apaga la tele.
Escriu un poema.
La realitat comença a girar
com si fos un cub de Rubik.
I tot encaixa.

-Perdona’m.
-Per què?
-Per estimar a l’abisme tant com t’estimo a tu.

Vull
canviar
aquest món,
fonent-lo amb poemes
i, tot seguit,
donar-li forma
de cuc de plastilina.

Abans de tu
la vida
només eren dies.

Només sóc lliure
quan obeeixo
els mots que m’habiten.

Moriré
ple de vida.

L’univers
en constant expansió,
avui s’ha contret
de tant plorar.

L’univers, just en el moment de la mort del seu deixeble favorit, es va aturar.

Per primera vegada des de la seva creació, l’univers va restar immòbil la fracció de temps necessària perquè ell s’aixequés d’aquella monstruosa cadira, i pogués fer el trajecte al seu ritme, que era d’una lentitud eterna, i acollir-lo suaument.

I aquest moment de quietud absoluta, va ser l’homenatge de l’univers a aquell que va aconseguir entendre’l com ningú ho havia fet mai.

Hi havia una vegada
una vida plena de totes les vegades,
tantes vegades com vulguis.
Fi.

El so del dolor,
quan és sincer,
és el silenci.

Quan sigui gran
vull ser
poesia.

M’atrau el no-res.
El buit.
L’abisme.
El precipici.

Per això prefereixo deixar de pensar-hi
i anar a estendre la rentadora,
que si no la roba s’arruga
i després no hi ha qui planxi.

-Aquest no sé què que tinc a la panxa, no sé si és una sensació de buit o de nus?
-Deu ser l’infinit.

Que un poema
t’acaroni aquest buit
que tens a la panxa.

Hi havia una vegada una princesa que va sortir del conte, es va posar unes ulleres i va començar a llegir-lo.
Decidida, va parar per anar a agafar un llapis, va buscar el paràgraf del conte on ella coneixia al príncep, i just a abans d’aquest paràgraf va escriure, sense poder dissimular la mitja rialla que acompanya la victòria, “fi de la història”.
I, agafant el llapis con si fos un punyal, va apuntar al paper per fer el punt i final definitiu.

Una princesa
em va regalar la S,
i així vaig convertir el singular
en plural.

Qui et mirarà
quan jo no et miri,
si ningú sabrà mirar-te
com jo
et miraré demà.

Canta’m cançons de bressol,
que la nit és molt llarga
i els monstres
somnien que em sedueixen.

Quan l’univers va entendre
que l’atzar havia guanyat,
va inventar-se el temps
per limitar el seu patiment.

El diumenge per la tarda
té el mateix regust
que sents quan t’acabes un llibre.

L’univers
necessita el teu alè
per seguir girant.

Vine
que ho viurem tot.

Si no fos divendres,
si no fos aquí.
Si fossis una altra,
si fos el meu llit.

Si fos jo matèria
etèria i fugaç.
Si jo fos per sempre
divendres i aquí.

“Ballem?”,
va dir-me
un poema.

Just abans de morir, el poeta va agafar un paper i un llapis per escriure les darreres paraules.
Quan el seu cos va perdre per sempre més el to muscular, el full va caure a terra amb la part escrita a dalt, i tothom va poder llegir perfectament l’últim missatge del poeta.
“La torrada,
la matèria,
sempre cau del revés.
Però la poesia,
com la vida,
només cau
quan el terra li ho demana”.

-Em regales un poema?
-No. Et regalo tot el poeta.

Mai nevarà com aquella nit
en aquella nau,
quan la neu
es va inventar un niu,
i vaig descobrir un cos nou,
nuu.

Escric per sobre
de les meves possibilitats.

-Per què plores si ets feliç?
-Ploro per quan deixi de ser-ho.

Viure és aprendre
que pots pintar
sortint-te de la ratlla,
i no passa res.

Els meus reis
s’escriuen en minúscula,
no porten corona,
i estimen.
Estimen molt.

El dissabte
fa olor a temps.

Escric
la vida que no entenc,
i així
no entendre-la
tendrament.

Van néixer els meus fills,
i després
vaig néixer jo.

La cultura
m’ha salvat la vida tantes vegades,
que cada cop que li feu mal
us dedicaré el poema més trist,
de tots els que guardo
en aquell racó de la memòria
on hi diu “obrir en cas d’emergència”.

-De què fuges?
-No ho sé. Però no fugir fa més por.

Escric
per fugir del temps.

-Per què em vas escollir a mi?
-Perquè no em vas fer escollir.

Cada cop
que em mires,
el destí tremola.

La felicitat no existeix
però s’assembla
a tu.

L’art
bloqueja
el dolor de viure.

Floto
entre dos mons.
Un es desfà,
l’altre
me l’estic fent a mida.

Vull,
avui.
Bull,
avui.

Fins que no et vaig conèixer,
els poemes d’amor
eren mentida.

Si jo fos dilluns
no podria parar de ploure.

Em vàreu obligar a ser valent,
i ara sóc jo
que no vull deixar de ser-ho.

Si la vida
només fos aire,
m’ofegaria.

Un dia d’aquests
escriuré el poema
que salvarà el món.

L’odi
en mirar-se al mirall,
va confondre
pallasso amb pallissa.

El nostre nas de pallasso.
El vostre nas de Pinotxo.

Quan sigui gran
vull ser els meus fills.

Fulla’m
com ho fan els arbres.

Viure és fàcil.
No morir cada dia, costa més.

-Tot està xop!
-Vols fer xip-xap?
-No, prefereixo fer uns xuts.
-Perfecte, jo ja estic eixut.
-A veure qui ix guanyador!
-Només podem empatar. Serà una X.

Pot ploure molt
però mai més plourà com abans.
Abans,
quan només plovia.

A vegades,
estic content d’estar trist.

Que la teva vida
no s’assembli a una cafetera de càpsules.

No sóc un poeta,
sóc un poema.

Jugo amb les paraules
em faig trampes
i perdo.

Escric,
crac, cric,
com un grill.

Escric,
cric, crac,
Samsa viu.

El poeta,
en ser conscient de la immensitat
la intenta encabir en un poema.

Només som
una eina de l’univers
per augmentar el seu caos.

Viure està bé,
escriure és l’hòstia.

Si amb la vida en tens prou,
no agafis cap llibre.

M’agrada mirar aquella estrella, la veus?
-Sí que la veig, però no sé què la fa tan diferent de les altres estrelles.
-Absolutament res la fa diferent, però en veure-la cada nit, sé que tot a l’univers segueix en ordre.
I que disposo de 24h més per escriure el vers que modifiqui aquest ordre per sempre més.

Enmig d’una societat
en venda,
escriure
és la millor manera que he trobat
de ser sincer.

El regal gran
són les emocions.

Si no saps
desembolicar els regals que et fa,
la vida
t’acabarà portant carbó.

Regala’m
el vertigen
de caure tendrament.

Preferim inventar-nos un any nou
que acceptar velles frustracions.

Aquest serà el millor 2019 de la meva vida.

El 2019 m’ha demanat
que no li demani res,
i que el visqui.

  • joguines.
  • jugar.

Tot el meu Nadal
cap dins d’una abraçada.

Com que li feia por no viure,
va decidir agafar la por
i convertir-la en poema.

Vosaltres teniu el poder.
Nosaltres,
poders.

La vida
m’acaricia
amb tu.

Et miro
i em sobren els miralls.

-Puc fer alguna cosa per tu?
-Sí, escriure cada dia, que llegir-te m’ajuda.
-D’acord, farem un pacte. Tu lluitaràs cada dia, i jo escriuré. Si un dia deixes de lluitar, jo deixaré d’escriure.

-Què estàs mirant?
-Els núvols.
-I què en mires, les formes que fan?
-No, mai m’ha interessat la forma de les coses. Miro com es van desfent, sense desaparèixer mai del tot. Això m’omple aquest buit que tinc a la panxa.

Inspiro.
Expiro.
Decideixo seguir vivint.
Inspiro.
Expiro.

Només volíem créixer,
i ens vàrem fer grans
massa d’hora.

-T’estimo.
-Jo també.
-Tu també m’estimes?
-No, vull dir que jo també m’estimo. I aquest és el primer pas per arribar a estimar-te algun dia.

Si jo
no fos jo,
aquesta vida
no seria la meva vida.
Perquè tu
no series tu.

La vida
ha de ser fugaç
com el poema.

-A vegades penso què seria de mi si no t’hagués conegut.
-Doncs jo penso què seria del món si no ens haguéssim conegut.

Som
el sospir
de l’univers.

Viure està bé,
però escriure és l’hòstia.

Abracem-nos
Abrasem-nos
Abriguem-nos
Embriaguem-nos
Aquesta nit.

Vull caure
com cau la fulla.

D’on fuig el vent,
que ni tan sols em mira?

-Quan ens farem el primer petó?
-No ho sé, jo només puc pensar
com podré viure després de fer-nos l’últim petó.

Amb quin paper
s’embolica la felicitat?

Tinc
un poema a dintre
que em vol escriure.

La mort
gemega quan em beses.

-Saltem?
-Ui, no ho sé. N’estàs segur?
-No. I tu, n’estàs segura de no saltar?

Riure.
La vida
només era riure.

Hem d’obrir més emocions i menys regals.

-T’agrado?
-M’agrades.
-De veritat?
-No. M’agrades més enllà de qualsevol veritat.

Avui
que el hivern se sent immortal,
la primavera somriu
d’amagat
pel dia que li acaba de guanyar.

No sé si llegir-me les ungles
o menjar un llibre.
Tenia un nus a l’estómac.
Et vaig conèixer
i des d’aquell dia els nus som tu i jo.

Despertar-se al teu costat
és millor que seguir dormint.

Votar.
Volar.
Brotar.
O el silenci.

Mai
un vot
havia contingut tanta poesia.

Es va passar la vida pensant
en escriure un llibre,
i just abans de morir
va descobrir
que la vida l’havia escrit a ell.

Aprenc a viure a poc a poc,
sense saber ni com,
ni on,
ni fins quan.
Aprenc a viure
de gent que ahir ni coneixia,
però que avui sé
que ja no podré oblidar mai més.
Aprenc a viure
vivint dies que pesen com una vida,
però tan fàcils de viure
que no els sabria haver viscut d’una altra manera.

Els que tenen fred avui,
no saben què és una nit sense tu.

No me’n refio gens ni mica
de la gent que no els agrada el cafè.

Hola, Siri.
Estic sol. Molt sol.
Buit.
Adéu,
Siri.

El dia que mori,
tot això que tinc al cap
i tot això que tinc al cor,
s’abraçaran
per convertir-se
en focs artificials.

Vull
voler
seguir
volent-te.

La fractura de la llum
fa mal.

Tinc molt silenci
per oferir-vos.

Tinc un poema
sagnant dintre meu.

Pau.
Peu.
Piu.
Pou.
Prou.

Si ens voleu dividir,
és que no sabeu
de què estan fetes
les nostres arrels.

La llibertat
ni es crea ni es destrueix,
només ens transforma.

Quan siguem lliures,
de les llàgrimes d’avui
en farem un record
que serà la vostra vergonya.

Abraça’m tan fort
que ho sentin els veïns.

Quants dies està durant avui?

Aquests dies,
fins que no prenc la primera persona,
no sóc cafè.

Hi ha moments
que s’ha de ser molt valent
per no ser covard.